LA GARSA

LA GARSA

A l´hort tots els habitants deambulen fent les tasques estipulades per els seus instints, i també per la seva manera de fer i de comportar-se en les diferents feines establertes.

Ara és primavera, la natura està tota florida i a l´hort les plantes estan més ofenoses que mai.

Els vigilants estan sempre pendents de tot el que és cou dins de la immensa selva que formen totes les hortalisses sembrades per l´Antoni, i vetllades per ells mateixos.

El Pubill avui està sol sobre de la carxofera veient l´ufanor d´aquell espai, la seva alegria és immensa contemplant que la feina feta per tots plegats troba el seu profit, però de cop i volta i de dalt del cel una gran ombra negra s’ajeu a sobre seu.

El grill sobresaltat per l´espant, fent un gran salt s´amaga per entre unes mates del costat de la carxofera, quan el gran ocell aterra a sobre la carxofera damunt del lloc on es trobava el Pubill.

        Surt!, - deia  l´ocell – no ets el rei?, vull parlar amb tu!.

El Pubill estava molt espantat, aquell ocell tant gros volia cruspir-se’l i ell estava tot sol, sense poder avisar a ningú que fora el suficientment fort per poder-lo defensar.

Que no surts?, - repetia una i altra vegada l´ocell – tant sols vull parlar amb tu!.

El grill continuava amagat, no podia fer-se el valent i plantar-li cara, ja que amb un senzill gest es podia trobar dins del pap d´aquella bestia.

Va passar molta i molta estona i l´ocell no marxava, no venia ningú més, i el pobre Pubill no sortia del seu amagatall, fins que de cop i volta va sentir per entre les mates del terra un soroll de petjades.

Era l´eriçó Punxó que anava a donar el tomet, i tot just veure´l, el Pubill va fer un salt i es va llençar a sobre seu.

Auxiliiiii!!!, - va cridar el Pubill tot i caient sobre les punxes de l´eriçó – ajuda’m sis plau!.

Perquè no mires on caus, ruc!, - exclamà el Punxó sense veure l´ocell – no veus que estic ple de punxes i  pots fins i tot matar-te.

No ho dic per les punxes!, és aquest ocell que se´m vol cruspir!. - va dir molt nerviós el Pubill –

Llavors l´eriçó va mirar enlaire i va veure aquella bèstia, i fent un gest ràpid va fer caure al grill al terra, posant-se a sobre d´ell per poder-lo cobrir.

Fuig de l´hort!, - va dir molt nerviós l´eriçó tot i adreçant les punxes – estàs en un lloc sagrat on regna la pau, per tant t´ho torno a dir per darrera vegada, marxaaaa!!!!.

Però jo tant sols vull parlar amb el rei!, - va dir amb veu fluixa l´ocell – he vingut en so de pau i no vull fer mal a ningú.

I com és que enlloc de voler parlar amb mi t´has llençat a sobre meu!,. - va dir el grill tot i traient el cap de sota la panxa de l´eriçó –

La veritat és que no volia espantar-te!, creia que ja m´havies vist!. - deia l´ocell –

Doncs explica’ns qui ets!. – va dir molt seriós el Pubill –

Soc una garsa, i el meu nom és Parla. - deia l´ocell –

I que vols de nosaltres?. – va dir el Punxó enfadat –

Voldria quedar-me a viure amb vosaltres!, - va dir molt seriosa la Parla – fa molt temps que us espio des de la meva gàbia, i tant aviat  he pogut, he vingut.

No entenc res!, - va dir el Pubill – què vols dir amb això de que ens espiaves des de la teva gàbia?.

La veritat, és una història molt llarga i no us voldria escalfar el cap. - deia la Parla –

Doncs jo no tinc gens de tard!, i si ens ho vols explicar som tot orelles. - va dir el Pubill més tranquil, tot i sortint de sota l´eriçó –

Vosaltres mateixos, però crec que en teniu per estona. - va dir la Parla tot i posant-se còmoda –

Potser jo faig nosa!. – digué el Punxó – marxaré i així podreu parlar més tranquil·lament.

De cap de les  maneres Punxó!, - va dir amb contundència el Pubill – quedat sis plau!.

La cara del Pubill era de tranquil·litat, però dintre seu sabia que no podia refiar-se’n d´aquell desconegut, sabia el que eren les garses i no volia córrer cap risc, almenys amb el Punxó tenia un resguard per poder estar segur.

Tots dos també varen posar-se una mica còmodes, ja que sabien que aquell animal volia explica’ls una història molt llarga, i que potser duraria hores ja que creien que la seva intenció era poder-los convèncer de quedar-se a l´hort.

Doncs la meva història comença quan jo era petita, - deia la Parla amb parsimònia – tot i que no ho recordo massa be.

Ara ens diràs que no tens memòria?, tu ets molt jove i hauries de recordar-te´n de tot, o potser no recordes el que t’ensenyaven els teus pares?. - digué el Punxó molt seriós –

La veritat és que no!. – respongué la Parla – ni que no us ho creieu, tot just recordo quan vaig sortir de l´ou, i llavors ja només recordo la meva gàbia.

Però!, de quina gàbia parles?, - deia el Pubill - voldràs dir del teu niu!.

No!, vull dir de la meva gàbia!, - deia la Parla amb veu trista i de sinceritat – jo vaig passar tota la meva infància i fins avui en una gàbia!.

Quan era petita, o resen nascuda uns humans varen agafar-me del niu, i varen portar-me a casa seva, on he viscut fins ara.

I ara t´has escapat?. – preguntà el Pubill –

La veritat és que no!, - anava dient la Parla – era en una presó, però cada dia sortia i feia un tomb per dins de la casa dels humans, tots em cuidaven molt i el menjar no em faltava, jo diria que tot el contrari, ja que estic molt grassa.

I no et varen matar?. – preguntà el Pubill – els humans tant sols volen matar animals!.

La veritat és que cada dia venien els fills de la família i estaven molta estona amb mi, - deia la Parla – fins i tot varen ensenyar-me a dir algunes paraules com ells, i estaven molt contents amb mi, i jo amb ells.

Doncs, perquè has marxat?, - preguntà el Punxó amb cara d´estranyat – dins de la natura la vida és molt difícil!.

Sabeu!, jo vivia en una casa molt a prop d´aquí, - anava explicant la Parla – i cada dia quan marxaven els humans em posaven prop de la finestra, i des d´allí us podia veure cada dia, sempre us veia contents i com no he viscut mai fora, volia viure aquí per poder ser tant feliç com vosaltres ja que dins d´aquella gàbia em trobava molt sola.

Tota la narració de la Parla era molt convincent per els dos veïns, però no arribaven a comprendre com els humans havien pogut ser tant amables amb aquella garsa, ja que són animals no massa estimats per ells.

La Parla no sabia anar sola per la natura, ja que els seus pares no li havien pogut explicar la manera de buscar-se el menjar pels camps, però amb les seves explicacions volia fer-los entendre que ella tant sols volia seguir el seu instint, i viure en llibertat sense sentir-se una inútil esperant que cada dia li portessin el menjar a la boca sense patir per guanyar-se’l.

Però allí tens una vida molt tranqui-la!, - deia el Pubill – no has de córrer els perills que tenim per aquí fora.

Ja ho sé!, - deia la garsa amb veu de no tenir les coses prou clares - però la meva vida està dins de la natura i en llibertat.

Cada dia estant dins de la gàbia i veient el bon rotllo que teniu vosaltres en aquest hort, feia que el meu estat d’ànim anés a menys i l’angoixa em sobrepassava.

Cada dia m’obrien la gàbia i podia volar sola per dins de la casa, llavors si que era feliç ja que somniava desperta, com si aquella casa fossi la meva natura, anava per tot arreu sempre per dins de les habitacions on em deixaven les portes obertes, però sempre acabava al costat de la finestra que dona al vostre hort i allí és on em venia la tristor.

I ara ja no vols tornar-hi?, - preguntava el Pubill – de fet no s´han portat malament amb tu!.

No sé que fer!, però la meva vida crec que està en plena natura, - anava explicant amb tristor la Parla - volant lluny i alt i anant on vulgui sense tenir les fronteres de les finestres, o be els barrots de la meva gàbia.

Ostres!, la veritat és que és una decisió molt difícil d’aconsellar, - deia el Punxó amb cara de circumstàncies – què dius tu Pubill?.

La veritat és que sempre que tinc de prendre una decisió, penso amb les idees dels altres, i sobretot les del pardal Coral que sempre té solució per tot. - deia el Pubill –

Ara en aquests moments, la veritat és que no puc aconsellar-te, però ja que els humans són els teus pares adoptius i damunt t’estimen, jo tornaria!, i de tant en tant faria una escapada a la natura.    ..........................................



SI EL VOLS COMPRAR

                                                                              JOAN

PREGUNTES A DEBATRE

Importància de les garses per la natura.

Cal engabiar animals?.

Cal obligar a la gent a fer el que no li agrada tant sols per egoisme?.