EL RATPENAT

EL RATPENAT

És de nit però tot i això el rei de l´hort te moltes ganes de xerrar, potser si troba un xerraire no podrà dormir, però a ell tant li fa, les hores pot recuperar-les qualsevol estona.

De fet en el mon dels animals la nit no és per dormir, sempre hi ha molta activitat, ja que hi ha animals nocturnes o que aprofiten la nit per poder esquivar als depredadors que en hores de claror els veurien de seguida.

Com sempre el seu lloc de vigilància principal és la carxofera, degut a que des de sobre te una vista molt panoràmica de tot l´hort.

No para de mirar per arreu i tot i la claror que ve dels fanals del carrer no pot veure a cap habitant de l´hort, és negra nit i les ombres que produeixen els fanals li distorsionen la visió. El Pubill intenta escoltar, però el silenci és molt profund i no sap que fer.

Però, de cop i volta per sobre seu sent com alguna cosa passa a gran velocitat com si d´un avió es tractés, però sense fer soroll, sense bellugar-se massa intenta amagar-se sota la fulla de la carxofera i des d´allí intentar esbrinar que pot ser això que vola pel cel.

De sobte altre cop torna a passar, dues, tres, quatre vegades, no podia arribar a veure res, però la soledat que sentia en aquells moments li feia entrar ganes de cridar a qualsevol habitant nocturn de gran envergadura, va pensar en el xut Pelut, però ara no era el moment de posar-se a cridar i descobrir la seva situació, allò que volava era un perill per ell, i qui sap si per tot l´hort!.

Va estar-se molta estona amagat, fins de de cop i volta va veure que per sota la carxofera passava la rata Tata. Sense pensar-s’ho dues vegades i d´un gran salt va llançar-se a sobre d´ella.

La Tata en el primer moment va pensar-se que era atacada i amb una reacció espontània va donar un fort cop al Pubill que va restar estabornit al terra.

Pubill, que estàs be?, - preguntava la rata mentre el grill anava tornant en si – que t´he fet mal?.

Ostres!!!, que m´ha passat?, on estic?, - preguntava el grill tornant en si – m´ha atacat algú!!, estem en perill!!!, auxiliiiiiii!!.

Tranquil Pubill!, he sigut jo!. – va dir la rata amb veu fluixa i mig disculpant-se –

Com t´has tornat Tata?, que t´he fet jo?, perquè volies fer-me mal?. – anava dient el grill encara mig atontat –

Perdona Pubill!!, - anava repetint la Tata una i altra vegada disculpant-se – jo no t´he volgut atacar, ets tu qui s´ ha llençat a sobre meu, encara no sé si per fer-me una broma o per fer-me un espant, però et ben juro que ho has aconseguit.

La conversa durava molta estona i el grill no acabava de recordar els fets, però a poc a poc va anar tornant-li la memòria i sense obrir la boca i no dir res va llançar-se damunt de la rata abraçant-la molt fort.

Que et passa Pubill?, - va preguntar la rata espantada – que no et trobes be?.

Corre Tata ara ho recordo tot!, - deia el grill amb veu tremolosa – crec que estic en perill, i potser els altres habitants de l´hort també.

El Pubill va explicar-li els fets a la Tata i aquesta molt espantada va dir-li al Pubill que el millor seria que enlloc de posar el crit al cel es quedessin amagats en un racó, i entre els dos intentessin esbrinar el que realment era allò.

Varen restar molta estona amagats esperant, i de cop i volta va tornar a passar aquell objecte desconegut per ells, però no varen poder veure de que es tractava, va passar molts cops però no hi havia manera, i varen decidir sortir a cel obert per poder veure millor, tot i que no estaven massa tranquils.

De cop i volta va tornar a passar dues vegades més.

Que me’n dius Pubill?, - va preguntar la Tata – saps que ha sigut?.

La veritat és que estic molt espantat i no m´hi he fixat be, - deia el Pubill – només et mirava a tu i algun lloc per poder-me amagar.

Saps que jo si que crec que sé que ha sigut, - va dir la Tata molt tranquil·la – i crec que no cal que tinguem por.

Que vols dir? – deia el Pubill una mica més tranquil – no és cap aparell dels humans per exterminar animals?.

Saps com es diu?. – va preguntar-li la rata - pots cridar-lo quan torni a passar.

No t’entenc Tata, - deia el grill confús – diguem el que has vist i no em facis patir més.

Era el ratpenat Bernat, Pubill – va dir la rata – està caçant mosquits.

Ostres no ho havia vist mai – va dir el Pubill tranquil – vols dir?.

De sobta la rata va fer un fort crit cridant al ratpenat i aquest de cop i volta va aparèixer allí on eren ells dos.

El Pubill va quedar-se bocabadat per tot plegat, i els dos varen explicar-li tal i com varen passar els fets, el Bernat no podia acabar-se de creure que el grill no l´hagués vist mai menjant i tots tres varen estar una estona xerrant fins que la rata va dir que tenia d´anar a veure a la seva família i va marxar.

Ostres Bernat quin espant m´has donat!!, - deia el Pubill molt més relaxat – de fet mai m´hauria imaginat tenir tanta por d´un bon amic meu.

Pubill cada dia em sorprens més – deia el Bernat – un animal de món com tu i no conèixer les meves costums, ni la meva manera de fer les coses.

No te’n riguis Bernat!,  ja saps que jo mai he sortit de l´hort, - deia el grill – i que tot i sent el rei, no sé ni de la missa la meitat.

Ja saps que ho dic de broma, - deia el Bernat – de fet la meva vida és nocturna, per això vas anomenar-me vigilant nocturn de l´hort.

Ja ho sé! – deia el grill – i ara que hi som posats, perquè no m´expliques alguna cosa de la teva vida, de  fet tu no sempre has viscut en aquest hort, oi?, de fet no sé ni on dorms de dia.

Crec que aquesta nit ja he menjat prou mosquits, i xerrar amb tu sempre és un plaer. - deia el Bernat –

Saps que jo vaig néixer en una cova prop de la serra que hi havia al final del poble?, allí vivia amb els meus pares i altres ratpenats.

I com és que vares marxar?, potser volies anar a voltar el món?, o potser volies independitzar-te?. - preguntava el Pubill –

Tant de bo hagués sigut així, la cosa va anar molt diferent. - va dir el Bernat posant se molt seriós i amb els ulls mig plorosos –

Jo vivia molt be amb els meus pares i amics dins d´aquella cova, i cada nit sortíem tots a menjar mosquits, i quan començava a fer-se de dia tornàvem a la cova, jo jugava molt amb els meus amics, i era molt feliç, fins que varen tenir de venir com sempre els humans per espatllar-ho tot.

Caram!!, sembla la història de sempre, - deia el Pubill estranyat – però en aquest cas que us varen fer?, amb el beneficiosos que sou per la natura.

Ja saps que l´avaricia que tenen els humans no té límits, i un bon dia sense saber com, des de dins de la cova es varen sentir uns forts sorolls i de sobte tot el terra va començar a bellugar-se i no parava de caure pedres del sostre. - anava explicant el Bernat –

Tot el dia varem estar igual, dins de la cova hi havia molt enrenou, no paràvem de volar cap a tots costats sense saber on anar, l´entrada de la cova s´havia tapat i no sabíem per on sortir, estàvem esgotats i el caos va apoderar de tots.

Ostres!, s´em està esgarrifant tot el cos només de pensar en el que m´expliques, però com vareu sortir?. - deia el Pubill sobtat per la història –

De fet tot aquell dia no varen parar els sorolls ni els terratrèmols fins que es va fer de nit, i llavors amb la cova mig destruïda i amb la sortida tapada no sabíem que fer. - anava explicant el Bernat -

Mai a la vida ho oblidaré!, l’endemà va tornar a passar el mateix, fins que de cop i volta va obrir-se el sostre i una forta claror de dia va entrar dins de la cova.

Hi havia unes grans màquines que destruïen tota la zona aplanant el terreny sense contemplacions, tots varem sortir esparverats sense saber cap on anar, la qüestió era marxar lluny d´allí.

I els altres?, on varen anar?, - preguntava el Pubill – no t´ho han explicat quan els has tornat a veure?...................................



SI EL VOLS COMPRAR

                                                                       JOAN

PREGUNTES A DEBATRE

Importància del ratpenat dins de la natura.

La  claustrofòbia.

Creure en llegendes.