EL FALCIOT OLOT

EL FALCIOT  OLOT

Sempre i cada dia a l´hort comença la típica monotonia que per sort ofereix la natura en el seu aspecte més pur.

El grill Pubill sempre està al peu del canó fent la seva quotidiana ronda matutina per els racons de l´hort, ja sigui per veure qualsevol anomalia o per fer petar la xerrada amb qualsevol habitant i poder assabentar-se de les seves inquietuds.

Un cop feta la volta es dirigeix al costat de la porta d´entrada on li ha semblat veure quelcom sospitós, tot i acostant-s´hi veu una cosa negra en el terra immòbil i mig amagada sota d´unes plantes.

Quan ja era ben prop de la zona, allò es va moure amagant-se del tot, això va fer sospitar al Pubill i va anar a buscar al seu inseparable pardal Coral.

Guaita Coral!, és sota d´aquella mata, és de color negre, i gairebé tant gran com tu.

Quedat quiet Pubill aquí, que jo m´hi acostaré una mica, tot i això estiguis alerta per si veus quelcom sospitós. – deia el Coral amb no massa tranquil·litat –

Qui hi ha!!! – cridà el Coral molt nerviós guardant les distàncies – surt que parlarem!.

Res va bellugar-se, el Pubill i el Coral varen mirar-se amb rostres de prudència i inquietud alhora.

Dins de l´hort la seguretat gairebé era màxima per els habitants, però la prudència no calia descuidar-la mai.

No volien atansar-se massa per no temptar la sort i varen anar a buscar a la papallona Aurora per poder veure millor tot plegat.

Tu Aurora ves volant per sobre i si veus quelcom estrany ens avises – digué el Pubill – mentrestant tu Coral posat sobre les herbes de presa i fes soroll, però sobretot fuig de seguida, d´aquesta manera potser aquest animal es bellugarà i podrem veure’l millor.

Així ho varen fer mentre la Aurora sobrevolava la zona aturada a l´aire, el Pubill espiava des de sobre d´unes mates una mica allunyades i el Coral es disposà a llançar-se sobre aquelles mates per poder fer sortir a l´intrús.

El Pubill va fer la senyal i tots preparats ho varen fer tal i com havien acordat, de cop i volta un petit ocell negre va sortir d´aquelles mates i corrent va anar-se a refugiar a sota d´unes altres mates properes.

Aturat en nom del Rei!! – exclamà el Coral amb veu gruixuda – surt d´aquest amagatall!.

Què has vist Pubill?, - preguntà el Coral – a mi m´ha semblat que era un petit ocell.

I tu Aurora has vist quelcom?.

A mi m´ha semblat veure un falciot – digué la Aurora - .

No pot ser – deia el Coral – els falciots passen gairebé tota la vida a l´aire i no paren mai al terra, si fossi un falciot no estaria amagat aquí.

Varen repetir altre cop la mateixa operació fins assegurar-se de que realment era un ser inofensiu, i no córrer cap risc.

Tots varen estar preparats i per fi l’intrús va sortir cap una zona més neta i realment varen veure que es tractava d´un falciot.

        Què fas per terra? potser estàs ferit?. – preguntà el Coral –

És que estic molt espantat i he entrat a l´hort per estar més segur, ja que havia sentit parlar molt d´aquest paradís i creia que podria viure tranquil aquí dins. – deia el falciot amb cara d´espantat –

Però els falciots us passeu tota la vida volant, no? – preguntà el Coral -

És una història molt llarga que no he explicat mai a ningú, la veritat és que fins i tot em fa vergonya dir-vos-ho. – explicava el falciot –

Som tot orelles i tenim tot el temps del món!. – digué el Pubill ja més tranquil –

Com si d´una obra de teatre es tractés la papallona, el grill i el pardal varen posar-se ben aposentats i preparats per sentir aquella llarga història que el falciot els anava a explicar.

El falciot encara estava nerviós, encara que cada cop més relaxat degut a la predisposició dels assistents.

Jo era molt petit i encara no tenia ni plomes, era al niu que estava sota del teulat d´una casa vella prop d´aquí, al costat del nostre niu hi havia molts més nius de altres famílies de falciots.

Sempre estàvem xerrant i era molt amic de tots, ens explicàvem acudits fent-nos uns forts panxots de riure.

I també sortíeu a jugar?. – preguntà la Aurora –

No dona, no!, - deia el falciot – no ens podíem bellugar ja que el niu era penjat de la paret a sota el teulat, i els altres nius estaven separats els uns dels altres.

Si tens raó jo ja n´he vist, - digué el Coral –

Ostres Coral!, ets un pou de sabiduria! – digué el Pubill –

Tot i no haver pogut gairebé començar la seva història el falciot ja estava tranquil, ja que veia que els seus nous companys estaven interessats en el que volia explicar-los i va seguir amb la seva explicació.

El temps anava passant i ens anàvem fent grans, jo tanmateix com els meus dos germans  ja tenia totes les plomes, els veïns dels altres nius també és varen fer grans i teníem tots moltes ganes de marxar volant.

Els nostres pares no paraven de portar-nos menjar, uns mosquits boníssims que no ens atipàvem de cruspir.

I per cert!, - preguntà el Pubill – com et dius?.

El meu nom és Olot, i estic encantat de conèixer-vos i ja sé el vostre nom, ja que fa dos dies que estic aquí i us he estat veient i escoltant molt.

I durant aquests dos dies, què has menjat?. – preguntà el Coral –

La veritat és que no he menjat res, - respongué l´Olot una mica pansit –

Coral, ves a buscar al Roig i digues-li que vingui – digué el Pubill –

El Coral va marxar sense preguntar res i se seguida va tornar amb el pit roget.

Mentrestant l´Olot va quedar-se bocabadat al veure la manera de funcionar d´aquest hort, i de la manera que tots estaven predisposats a ajudar a qualsevol, encara que fossi un estrany com era el seu cas.

Un cop va arribar el Roig el Pubill va dir-li que anés a caçar-li mosquits per poder-lo reanimar una mica.

Moltes gràcies amics meus! – digué l´Olot gairebé plorant – sabia que éreu bons xicots, però això és massa!.

El Roig en un tres i no res va portar-li molts mosquits fins que el falciot gairebé no podia ni amb el pap.

Un cop tip i relaxat, va decidir-se a continuar la seva història.

Doncs, tal i com us deia el dies anaven passant i tots ja érem grans i estàvem preparats per arrencar el vol.

Els meus germans un bon dia quan el sol escalfava una mica varem dir-me si volia provar de marxar volant, jo els vaig dir que ja ho provaria l´endemà, i ells varen llançar-se i arrencaren el vol fins que els vaig perdre de vista.

L´endemà va passar el mateix, i així durant tres dies seguits.

I com és que no volies anar amb els teus germans?, - digué la Aurora – així podies anar-te`n acompanyat.

Ja ho sé!, però...

El falciot va fer una pausa i engolint saliva va anar a veure aigua d´un toll que hi havia al terra.

Els companys es miraven entre ells estranyats del que li podia haver passat per interrompre la narració, però ningú va dir res i callats varen esperar que el nouvingut fes el que cregués convenient.

Va passar una estona bastant llarga i el falciot va tornar-se a situar en el mateix lloc d´abans i continuà la narració.

Els meus veïns també varen dir-me per marxar amb ells, però vaig donar-los la mateixa resposta que als meus germans, fins i tot els meus pares varen cansar-se de donar-me de menjar. Era ja gran, tenia molta gana i tot el dia el passava sol al niu.

Però un bon dia la meva mare va dir-me que era l´hora de marxar i que l´endemà ja no vindrien a donar-me més menjar, aquell dia vaig menjar molt per preparar la sortida, però vaig passar-me tota la nit sense dormir pensant en l´endemà.

Ostres!, jo tampoc hauria dormit de l´emoció d´un dia tant important. – digué el Coral –

L´endemà els meus pares no varen venir a donar-me menjar tal i com va dir-me la meva mare, i jo tampoc vaig llençar-me a volar.

No ho sap ningú, i no voldria que féssiu acudits sobre el cas, em fa molta vergonya dir-ho, però és que tinc por a volar.

No cal que tinguis vergonya, tots hem tingut por algun cop a la vida, i tenim pors amagades i que no volem dir mai. – digué el Pubill molt seriós –

Si!, crec que potser si!, però els falciots ens passem la vida volant, i no crec que n´hi hagi cap que li passi això. – anava explicant l´Olot amb el cap baix –

No us podeu imaginar el llarg que es feia el temps, quan mirava fora del niu em rodolava el cap i no parava de tremolar, fins que ahir vaig decidir llençar-me a l´aventura del meu futur.

Vaig tancar els ulls i vaig sortir del niu sense ni tant sols saber el que feia, de cop hi volta ja era al terra, no havia obert les ales ni fet cap gest, sort en vaig tenir de que al terra hi havia un munt de sorra d´uns paletes i d´aquesta manera no em vaig fer gaire mal.

Llavors caminant com podia vaig arribar fins aquí, i entrant per la porta  em vaig quedar a dormit sota d´aquests matolls.

Tot just acabar el falciot va fer un profund sospir i va acostar-se fins el toll per veure aigua.

Estava cansat fruit de la tensió de la narració, va estar-se una estona al costat del toll i tot seguit va tornar al lloc d´abans i encarant-se als assistents...

Be!, aquesta és la meva desgraciada història, us agraeixo que no hagueu fet cap comentari per riure-se’n del que em passa.

Crec que tot i havent sentit parlar d´aquest hort, no saps com som els que hi habitem, potser riurem de moltes coses, però mai faríem res que pogués ferir la sensibilitat de ningú. – digué el Pubill molt seriós –

Jo crec que hauríem de fer quelcom per ajudar a l´Olot, no creus Pubill?. – va dir el Roig -

Què en dius tu Coral?, veus que puguem fer quelcom per ajudar-lo? – preguntà el Pubill -

El Coral va quedar-se en silenci durant uns segons molt llargs per els companys, i amb una cara de circumstàncies va fer un gest de complicitat amb el pit roget volent-li dir que d´acord, però que no seria fàcil, però fent veure que tot aniria be va dir a tots que començarien l´endemà. .......................                                 ..........................................................


SI EL VOLS COMPRAR

                                                                       JOAN

PREGUNTES A DEBATRE

Importància del falciot a la natura.

Tenir por.

Tenir vertigen.

Importància del falciot a la natura.